paraules

LA VEU DEL RECORD

Estrany silenci el que ens empara.
Quan memoro el teu rostre
sóc el reflex de tu,
i m’has permès guardar
cada record, intacte.
Avui, la veu d’aquest silenci
apropa les converses
que ens parlen, fugisseres,
més enllà de la vida.
Perquè tu sobrevius
en les lletres nounades
de les meves paraules.

A la riba del cor
tots els Nadals són nostres
amb un matís especial,
més lluents que els estels;
car són replets d’amistat.

A la riba del cor
ja un arbre il•luminat
encès amb la confiança:
la que ha crescut amb el traç
de les nombroses paraules.

A la riba del cor
és Nadal...,
quan reconec el teu mot
que, amatent, m’abriga
i acull el vell batec,
per enfortir-me la vida.

A LA VORA DEL RIU DE SET

A la vora del Set s’han esfumat les hores,
entre brolls oblidats, i estones perdudes
que han deixat el remull de l’albada dispersa.

d’aquell broll, manifest en els signes de l’aire.

Mentre caminava

caminava davall dels núvols
que m’adornaven la testa
i alhora em soplujaven les cabòries.
Em sentia vinculada a l’oratge:
guardià dels vius sospirs.
Travesso la carretera de Bellvís,
dirigint-me cap un camp de pomeres
replet de cabòries immòbils.
Intueixo tactes imaginaris
que es perden en el camí.
Retorno cap als Arcs
amb l’olor de l’oratge
perdut en la carretera.

No et capfiquis!

Buida l’angoixa que et desespera,
arreplega les ganes de buidar-la
quan descobreixis nous horitzons
i depenguis de la gosadia
d’un incert preàmbul.
No et capfiquis!
Desprèn-te del desassossec
que t’incomoda.
Alaba el teu ídol intern;
el que duu el color d’una causa
capaç de dur-te cap a un nou poema

Necessito versos entre les gotes de pluja

Necessito veure versos entre les gotes de pluja.
Ara mateix espeteguen en mon cor
mentre els vidres de la finestra trenquen
l’autèntic silenci reclòs en mos batecs.
Si pogués capturar-les, íntegres,
m’empararia en els poemes desprotegits,
incapaços d’abastar noves paraules.

Amb la mirada fixa

Quan tot s’entesta
en fer-me presonera de mi,
empaito els principis
que m’havien fet forta
i tendra com una poncella.
No sé jutjar-me però, en canvi,
la llum d’un nou dia albira
en mon cor aquelles ànsies
que agafo amb timidesa
però, amb la mirada fixa
en el present, en les ganes de viure.

Ara mateix sóc paraula.

Escric un poema, sense ganes,
sense imatge, ni mots
Però sóc conscient de mesclar
diverses sensacions estancades
i, de sobte, descobreixo el meu món.

Escric el poema amb totes les imatges
que m’han ensenyat els racons: camins incerts,
dreceres d’ombres, paranys ocults...
Ara mateix sóc paraula;
damà potser incertesa...
Mentrestant em conformo amb el poema.

Ahir nevava

El cel esdevenia gris
i l’intens fred emperesia l’estada
a la intempèrie.
Era Sant Esteve,
just l’endemà de Nadal,
quan encara teníem la panxa
rebotida de torrons i cava
i la sacietat d’àpats indigestos.
De sobte va començar a nevar.
Quin paisatge més apropiat
per aquestes dates!
Quin goig feien les teulades
de cotó fluix juntament amb l’enllumenat
dels carrers!
El cel esdevenia gris
com el Nadal d’aquella gent
que no té la panxa
rebotida de torrons i cava,
ni la sacietat d’àpats indigestos...,
ni cap teulada vestida
amb indumentària nadalenca.

És Nadal quan miro darrere dels vidres
de la finestra i, malgrat el fred,
el defora té un caliu especial.
Quan al vespre, l’enllumenat comunica
al paisatge tota la màgia
del sentiment nadalenc.

Brollen els somriures
en un rierol afortunat,
on l’agua reflecteix un estel
que neteja l’esgambi
d’estultícia.
La lluna somriu al rierol
i els dos somriures s’estimen.