paraules

Vida sense res

Si tot fingís mirar-nos
com aquell que la vida
no ha existit mai
i l’escorça de l’existència
acaparés instants invisibles.
Només seríem ulls sense llum,
vida sense res.

Amb mirades

Et miro i tot el món se’ns obre.
Amb mirades vestim l’instant
quan el temps és fa nostre.
Voldria mirar-te,
resseguir la fita que ens separa
i desxifra la raó que ens uneix.

Ens nodrim d’esperança

Ens nodrim d’esperança
i caminem per un pendís punxent.
Però si algun cop veus la mort
d’algun conegut molt proper,
t’adones que només som un feix de carn i ossos
que es malmeten i deixen d’existir,
que aquest algú acabat,
esdevé una silueta i prou.
Tothom es lleva cada dia per seguir la ruta
que el destí revisa constantment
i ens fa esclaus de l’existència.
Però res atura aquest desenllaç
que ens responsabilitza
de la pròpia penombra.

Podria resseguir l’estona

Podria resseguir l’estona,
imaginar-me l’instant
tal com el vaig viure.
Acluco els ulls i encara
veig aquell immens caliu
d’amistat.
Em venen a la ment
expressions concretes.
Rebobino la pel•lícula
d’aquelles emocions
i, volent recomptar-vos
a tots, no puc fer-ho;
m’és impossible
detenir la sensació de benestar
i, sobretot, el bon gust
de tenir-vos al costat.

EL NOSTRE INSTANT

L’instant va ser intens,
semblava un somni real
i el vivíem com en un conte
fantàstic.
Les fades il•luminaven els mots
amb una vareta màgica
de records enjoiats
i jo abraçava la intensitat
de tot aquell immens
caliu encisador.

L’instant era viu,
reblert de belles sensacions
que m’abastaven
tots els sentiments a la vegada
junt amb les abraçades
embolcallades d’estima.

L’instant SOLS és nostre
per què, plegats,
vàrem enaltir la “REMEMBRANÇA”
dels moments entranyables.

La poesia és cosa d’esperits ben dotats per l’agudesa, per entendre les analogies entre les coses més distants entre elles mateixes; l’art poètic és fruit d’una fantasia vívida amb la qual els poetes adornen les formes tangibles i és el resultat d’una sensibilitat abundant i fàcilment excitable de manera que l’ànim concebi sentiments d’amor, de tristesa o d’alegria. El text poètic produeix en el lector una delectació, una complaença, un gaudi que són els resultats captats per l’esperit.
Montserrat Germà és una nova promesa, ja que la seva agudesa per veure analogies és ben clara en aquest pom de poemes inicials: són els primers passos, potser mancats de certa maduresa, com els de l’infant que comença a caminar pel món dels somnis i dels -
sentiments, pels camins de les paraules, de la mètrica i de les consonàncies, on sempre és difícil la simetria entre el pensament, l’emoció i el lèxic. Però, algunes odes estan construïdes amb una musicalitat tan natural i tan perfecta, que el lector s’admirarà de la sonoritat i de l’harmonia de la nostra parla.
Caminant pels camins i dreceres entre Bellvís i els Arcs, els lectors gaudiran més plenament de la grandesa de les coses més petites, i, fins i tot, el nostre viure de cada dia quedarà endolcit ara, per una nova contemplació de la boira, dels reguers, de les postes de sol, d’ocells extasiats contemplant i cantant des dels nostres arbres, del vent que gronxa i pentina la nostra plana com la mare gronxa i pentina la criatura a la falda.
La grandesa de les petiteses, la Montserrat Germà la viu també entre els humans: homes i dones que han marcat l’esperit de l’autora i ella ens ofereix aquesta melangia íntima de persones que ens han deixat; de carrers, places, bancs i mobiliari ens els que retornen a la vida: “Camino pel passat i et veig altiu quan amb tes tendres mans m’acaronaves” “Octogenaris sou la llum dels vells sabers” “Ara sols l’ombra desfulla el nu passat” “Encens enyorança al nostre costat”. El mot es torna vehicle d’una actitud espiritual noble i humana.
Hem de donar les gràcies a la Montserrat Germà per la sensibilitat, per la riquesa espiritual, per l’amor als mots que la conversa quotidiana ha soterrat i l’autora els hi torna a donar vida. Necessitem artistes com ella que donin a la nostra parla la musicalitat pròpia de la nostra llengua i vivifiquin paraules que moririen per falta d’ús.
Montserrat Germà és una nova promesa. Nous fruits, ja més madurs i sabors més profunds i de digestió més lenta, més íntima i molt més pausada i saborosa, estan esperant poder sortir a la llum.

Mossèn Joan Marquilles.

Aquestes poesies omplen les pàgines del meu primer llibre i mostren algunes vivències exterioritzades que sempre he dut al cor i segueixen fidels a la meva vida, juntament amb l’evolució de la maduresa natural i dels canvis poètics experimentats.
Si us he de ser franca, no és precisament el recull més volgut, car alguns dels versos us semblaran, potser, massa senzills. Deixeu-me dir-vos que els trec a la llum per una necessitat de remembrar aquells instants més entranyables compartits amb la majoria de vosaltres i que per a mi tenen un afecte molt profund i especial.
Per aquest motiu he recollit els poemes d’aquells fets emblemàtics, amb l’orgull d’haver-los plasmat en els meus versos:
una raó prou sòlida per dedicar-vos els sentiments més significatius.

SEGUIRÉ LA RUTA...
Encara que el passat retingui paraules
i els llibres ignorin mos versos,
seguiré la ruta que em mena el cor.
I si de cop la poesia s’assequés
dins les neurones, estic segura
que en algun lloc hi restarà l’espai
per a aquells mots que m’esperen;
per als vells poemes que m’acompanyen...

A tots aquells que tinguin a les mans aquest poemari, els hi desitjo una molt bona lectura.

2 tankas

Brises

Despertaria
les brises del capvespre
entre silencis
difosos amb els somnis
de tot el que m’envolta.

---------------------------

Veig poesia
i respiraré versos
que ressegueixin
el camí de la vida
amb fressa de paraules.

Si sabessis el feliç que m’he sentit.

Si sabessis el feliç que m’he sentit
llegint en silenci la teva vida jovenívola
un xic desorientada pels entrebancs
que trepitja cada dia.
M’agrada’t tant aconsellar
aquesta sensata sensibilitat.
en la quietud del “messenger”
M’enalteix que em demanis
consells poètics –com aquell
que sóc un pou de saviesa-
i que els apliquis amb el convenciment
d’haver-los preguntat a la persona idònia.
Tu si que ets un munt de ciència
inexplorada!
Lluita pels ideals amb el convenciment
de què la vida et donarà el fruit
d’aquell arbre que has plantat, adobat i regat
amb l’amor i l’esforç de tot el que estimes.
Gràcies per la gosadia
que m’has dedicat. No sabia
que em consideraves una amiga.
Però el més meravellós de tot
ha estat descobrir que m’estimaves.

VIDA SENSE RES

Si tot fingís mirar-nos
com aquell que la vida
no ha existit mai
i, l’escorça de l’existència
acaparés instants invisibles.
Només seríem ulls sense llum,
vida sense res.