paraules

El dia em mira
amb un rostre ensopit.
Ocells mandrosos,
voleien el silenci
peresós de paraules.

Trista mirada
discreta, ressegueix
els tímids plecs
d’uns llavis, perfilats
d’inquietuds ofegades.

Un paradís
adormit dins d’un món
insolidari,
menteix amb grans idees
tenyides de beutat.

Dóna’m més mots
respectats, encisers,
amorosits...
Els escriuré, congruents,
amb una ploma amiga.

Posta de sol:
matís d’ingents poemes.
Colors calmats;
calius escrits damunt
d’un horitzó sublim.

M’ha parlat l’aigua
del reguerol inquiet.
Jo l’he escoltada
i, novella amistat
ens unia per sempre.

Núvols discrets,
matisen el nou dia,
acompanyat
d’unes remors altives
en mig del cel tranquil.

Conec l’entrega
de tota poesia,
reflexionada
al fons dels sentiments
que recorren la calma.

La meva pensa
és un jardí de mots,
i refloreixen
en qualsevol instant
assossegat, joiós...

Potser em cridaves
quan jo no m’adonava
de ta presència,
i l’aire de la veu
moria amb la ignorància.

Vols ser un ocell
dins d’un niu de poemes,
acaronats
per la brisa del mar
que et descriu cada vers.

On és la fressa
d’amoroses paraules,
omnipotents?
Res s’arrecera en tu;
l’absència t’humilia.

Amics distants;
el temps ha desfullat
els brots ressecs
d’unes flors ja marcides
del tot. Avui sou pols.

Tots dos, units
al temps que ens ha lligat
per un motiu
real. Nostre amor net,
ha netejat la vida.

Quan no somio,
m’atabalen els somnis
absurds, incerts...
Estranys pressentiments
adormits, es desperten.

Tota una vida
et contaria contes
de mi mateixa,
reals, imaginaris;
ornats amb poesies.

Plaent somriure
allibera els obstacles
d’indecisions
que aconsegueixen vèncer
callades solituds.

No ho contarem
ni al mar ni a les estrelles.
Res podrà dir
cap mot dels que hem parlat
ni mai ningú els sabrà.

T’aconsegueixo,
allà on les muses ballen
danses salvatges
i els versos humitegen
la paret dels sentits.

Senzills i tendres,
s’acomoden al cor
alliberat
de patiments absurds,
d’ingrates decepcions.

Núvols petits,
pinteu el tímid cel
d’aquesta tarda
tranquil•la i silent,
quan presumeix de pau.

La Tafanera | del.icio.us