paraules

Besllum

El besllum d’un record s’amaga dins l’avui;
confús del vell camí, detura cada pas
i em remarca potser la petjada que vull,
enllaçada amb l’encant d’una vida fugaç.

La meva ombra descriu el cos de l’esperit,
em descobreix, sovint, per on passa un turment.
Quan l’amargor apareix, persegueixo a l’oblit;
per així, sense por, tornar-la inexistent.

En canvi el meu destí, m’obliga a suportar
aquella adversitat, inquietant i impotent
i m’oculta l’encís d’un plàcid despertar

quan m’encén una llum al fosc impediment.
Encara que el destí no em mostri cap raó;
enganyo els entrebancs amb un raig de claror.

Remoc l’oblit

Remoc l’oblit d’un vell passat astut:
l’admiro nu en un no-res absent.
Com un sotrac de dubtes, ha perdut
l’únic motiu que em mena el pensament.

Escric per tu i tu ho fas per mi;
i jo també m’endinso dintre teu.
Ets un retruny poruc, que em va cedir
un vers fingit i el va guardar a prop meu.

refaig l’injust, en un instant dubtós.
Dins d’un mirall d’engrunes fugisseres,
esbrino sols l’incert camí polsós

que m’obre el pas barrat a les quimeres.
Quan cerco -just- la pau interior;
remoc l’oblit i atrapo a la raó.

Vora del cor els anys hi viuen
callats i nus, sense patir.
Mos pensaments, plegats, em diuen:
Som la drecera del teu camí.

Vius els records enyoradissos:
calius fidels als meus batecs.
Han combinat sublims matisos;
amb uns de negres, curulls d’ofecs.

Miralls trencats busquen recances
d’incerts instants que m’han marcat.
Remoc l’injust de les frisances;

hi cerco un gest de lleialtat.
Retruny callat, remor de vida.
Vora del cor; l’amor em crida.

Ets dins la llum

Ets dins la llum que em mostra l’esperança
d’uns sentiments, encesos d’il•lusions.
Sobto al pensar poruc, de la mancança
que et sent distant, absent de tants petons...

No sé el camí que em marca la drecera
ni puc cercar de ple la serenor.
Vogo en un mar traçat per la quimera
del desconhort; perduda, sens timó.

Molts cops t’he dut amb mi, dins la meva ombra
i, simplement, preveia el teu futur.
Avui, la llum s’apropa a la penombra;

puix el camí s’acaba, sense tu.
Ets dins la llum encesa d’agonia;
ets el batec que em manca cada dia.

Les meves mans

Les meves mans palpen les teves mans;
plenes de tu, remarquen mon camí.
Els teus records em venen; i en són tants
que res podrà apartar-los de mi.

Els meus batecs, mancats d’un bes pendent,
viuen l’enyor feixuc del nostre ahir.
No vull plorar perquè no estàs aquí:
el temps endut el tinc sempre present.

El cel m’ha dit, que em guies tot sovint
aquells moments plens de joies i plors.
Quan penso amb tu se’n van totes les pors

i dins ma ment, els mots em van venint
com un encís que m’apropa al passat;
amb el conhort d’haver-nos estimat.

Avui ja fa quinze anys...

Avui ja fa quinze anys que vas deixar-me sola....
S’apagava del tot, el món al teu entorn.
Aquell traspàs, feixuc, encara en mi s’escola
dins del riu dels vells plors, mullat amb l’últim jorn.

La meva vida ha dut l’escut de ta mancança
brodat dins del meu cor, en tot instant absent.
El temps llunyà ha lligat, amb força, la recança;
car sempre restaràs perpètua, al pensament.

Perdona’m! si algun cop t’he sentit llunyedana,
i en el meu món present, s’esborra ta presència.
La fressa del passat avança ja forana.

La flor d’aquell somrís ressec, resta marcida:
s’ha pansit amb l’alè d’un sospir, sense essència.
Cada dia, reneix, mancat d’un tros de vida.

CONSCIÈNCIA

Conviuen els dies amb els mots escrits;
caminants incerts de camins petjats.
Cançons entonades per les fredes nits;
retalls de moments del tot estripats.

Remors apartades d’un alè volgut;
m’han guardat, sens dubte, l’últim sentiment:
aquell que em delata son amor perdut;
aquell que beslluma mon enteniment.

Esbrino la flaire difosa dels anys,
defugen les penses en un suau retruny.
Recerco la vida d’aquells averanys;

quan de cop i volta, la vida s’esmuny.
Tan sols guardo intacte, sense fingiments:
l’amor, l’alegria i els records plaents.

ENAMORADA

Enamorada de l’aire que em circumda,
d’aquest cel blau pintat amb núvols grans.
Allò que veig, em fa la ment fecunda
i vola junt amb solemnes encants.

Enamorada de comes i planúries,
de solituds que parlen amb el vent.
Estimo el temps, lligat a les centúries
dels vells records: arrels que van creixent.

Enamorada dels estels lluminosos:
nobles llanternes a dalt del firmament.
Han descobert els obstacles dubtosos;

quan caminaven silents pel pensament.
Enamorada de la força i tendresa
que duu el conhort, vestit amb la fermesa.

INDRETS PER RECORDAR

Camino pel passat i et veig altiu,
quan amb tes tendres mans m’acaronaves.
M’adormia l’olor del camp joliu
i em despertava, just, quan em besaves.

A la nit, els estels m’il•luminaven
el camí d’un pas fosc, sense drecera.
Amb l’aurora, remors em circumdaven;
amatents a l’esguard de l’ olivera.

Quan de lluny, els colors em corprenien
amb dibuixos humils, el bell paisatge;
grans matisos brillants, sols m’oferien

multitud de recers amorosits
dormint eternament sota el brancatge
dels vells records amats, absents d’oblits

PENSAMENTS

El temps m’amanyaga amb una l’alegria,
una llum novella encesa, ingent.
defugen els dubtes, s’aclareix el dia:
mes petges amoixen la faç del present.

Remoc l’esperança amb cada batec;
car veig com l’angoixa defuig fàcilment.
M’ha dit un vell somni, que tot just conec:
Gaudeix la gaubança; viu-la simplement.

La joia, és l’aire de cada moment,
aquella lloança que aviva el destí.
Ma pensa, s’endinsa en un net sentiment;

oblida derrotes que m’han fet patir.
Sospeso ma vida amb tots els moments
i m’ofreno, presa, als meus pensaments.

La Tafanera | del.icio.us