A la riba del cor
tots els Nadals són nostres
amb un matís especial,
més lluents que els estels;
car són replets d’amistat.

A la riba del cor
ja un arbre il•luminat
encès amb la confiança:
la que ha crescut amb el traç
de les nombroses paraules.

A la riba del cor
és Nadal...,
quan reconec el teu mot
que, amatent, m’abriga
i acull el vell batec,
per enfortir-me la vida.

Comments

A LA VORA DEL RIU DE SET

A la vora del Set s’han esfumat les hores,
entre brolls oblidats, i estones perdudes
que han deixat el remull de l’albada dispersa.

d’aquell broll, manifest en els signes de l’aire.

Comments

Mentre caminava

caminava davall dels núvols
que m’adornaven la testa
i alhora em soplujaven les cabòries.
Em sentia vinculada a l’oratge:
guardià dels vius sospirs.
Travesso la carretera de Bellvís,
dirigint-me cap un camp de pomeres
replet de cabòries immòbils.
Intueixo tactes imaginaris
que es perden en el camí.
Retorno cap als Arcs
amb l’olor de l’oratge
perdut en la carretera.

Comments

No et capfiquis!

Buida l’angoixa que et desespera,
arreplega les ganes de buidar-la
quan descobreixis nous horitzons
i depenguis de la gosadia
d’un incert preàmbul.
No et capfiquis!
Desprèn-te del desassossec
que t’incomoda.
Alaba el teu ídol intern;
el que duu el color d’una causa
capaç de dur-te cap a un nou poema

Comments

Necessito versos entre les gotes de pluja

Necessito veure versos entre les gotes de pluja.
Ara mateix espeteguen en mon cor
mentre els vidres de la finestra trenquen
l’autèntic silenci reclòs en mos batecs.
Si pogués capturar-les, íntegres,
m’empararia en els poemes desprotegits,
incapaços d’abastar noves paraules.

Comments

Amb la mirada fixa

Quan tot s’entesta
en fer-me presonera de mi,
empaito els principis
que m’havien fet forta
i tendra com una poncella.
No sé jutjar-me però, en canvi,
la llum d’un nou dia albira
en mon cor aquelles ànsies
que agafo amb timidesa
però, amb la mirada fixa
en el present, en les ganes de viure.

Ara mateix sóc paraula.

Escric un poema, sense ganes,
sense imatge, ni mots
Però sóc conscient de mesclar
diverses sensacions estancades
i, de sobte, descobreixo el meu món.

Escric el poema amb totes les imatges
que m’han ensenyat els racons: camins incerts,
dreceres d’ombres, paranys ocults...
Ara mateix sóc paraula;
damà potser incertesa...
Mentrestant em conformo amb el poema.

Comments

Ahir nevava

El cel esdevenia gris
i l’intens fred emperesia l’estada
a la intempèrie.
Era Sant Esteve,
just l’endemà de Nadal,
quan encara teníem la panxa
rebotida de torrons i cava
i la sacietat d’àpats indigestos.
De sobte va començar a nevar.
Quin paisatge més apropiat
per aquestes dates!
Quin goig feien les teulades
de cotó fluix juntament amb l’enllumenat
dels carrers!
El cel esdevenia gris
com el Nadal d’aquella gent
que no té la panxa
rebotida de torrons i cava,
ni la sacietat d’àpats indigestos...,
ni cap teulada vestida
amb indumentària nadalenca.

Comments

És Nadal quan miro darrere dels vidres
de la finestra i, malgrat el fred,
el defora té un caliu especial.
Quan al vespre, l’enllumenat comunica
al paisatge tota la màgia
del sentiment nadalenc.

Brollen els somriures
en un rierol afortunat,
on l’agua reflecteix un estel
que neteja l’esgambi
d’estultícia.
La lluna somriu al rierol
i els dos somriures s’estimen.

Comments

Plàcida aroma

Plàcida aroma
impregna el bell paisatge
saciat de vida.
Es desperta la flora
i reneix la natura.

Broten els arbres

Broten els arbres
i guarneixen el terme
amb flors novelles,
anhelades de vida,
dins la plana fecunda.

Colors dispersos

Colors dispersos
tenyeixen les senderes
esponeroses,
mentre el sòl acarona
els peus de la planúria.

Roges roselles

Roges roselles
ressalten les catifes
acolorides,
envoltant la contrada
de matisos selectes.

Frondós paratge

Frondós paratge
vestit de primavera
engalanada
on totes les essències
dispersen alegria.

Rajolins d’aigua

Rajolins d’aigua
amoixen les sequioles,
junt amb les pedres
que reposen, immòbils,
trepitjant la mullena

Dia de pluja

Dia de pluja
en una primavera
assedegada.
El rostre del paisatge
ha canviat d’aspecte.

Les flors atrauen

les flors atrauen
el gust de les mirades.
Quan les observo
m’encisa sa bellesa
i em sento afortunada.

Les papallones

les papallones
voleien i exhibeixen
ses coloraines,
anant d’un lloc a l’altre,
talment com marionetes

Els ocells canten

Els ocells canten
i escampen melodies
amorosenques
per tota la planícia,
reverent a llurs càntics.

Una alenada

Una alenada
cobreix la terra humida,
assaonada.
Les abelles festegen
amb els pol•lens selectes.

Quanta bonança

Quanta bonança
es respira al capvespre.
El jorn reposa
en un jaç callantívol,
quan la quietud aflora.

Fulles perfectes

Fulles perfectes
en una simetria
encortinada,
com garlandes festives
abraçades a l’arbre.

Passen les hores

passen les hores.
La natura s’acobla
amb sos matisos
i les clarors revelen
els enigmes dels canvis.

Roses obertes

Roses obertes,
de pètals imperfectes
que disseminen
olors encisadores
en un jardí impecable.

Camino

Camino, sola,
en un paradís gràcil
de verds dispersos.
Una metamorfosi
de tons reblerts de vida.

Dibuix de núvols

Dibuix de núvols
formant clares escenes.
M’empasso l’aire
d’aquesta benaurança,
capaç d’embolcallar-me

Tarda plujosa.

Tarda plujosa.
Darrere la finestra
miro les gotes
que acaronen els vidres
i xopen el defora.

Màgic crepuscle

Màgic crepuscle.
A l’horitzó s’amaga
el rei dels astres
i totes les imatges
esdevenen confuses.

A l'horabaixa

A l'horabaixa
la forma dels objectes
es difumina
i la llum camuflada,
s’amaga dins la fosca.

El cel pregona...

El cel pregona
la plenitud del dia,
fent tendra ofrena
al bé de Déu que observa
amb sa magna mirada.

Plàcids passejos

plàcids passejos
gaudeixen les grandeses
d’aquesta terra
que m’enalteix els passos,
només en trepitjar-la.

Totes les ombres

Totes les ombres
acullen el silenci
de la drecera.
La veu del camp aclama
el murmuri de fresses.

M’encisa l’aire...

M’encisa l’aire
que mou ma cabellera
i despentina
la textura dels rínxols
embullats, imperfectes.

Tota l’essència

Tota l’essència
d’aquesta primavera
que s’acomiada
identifica
la vida de la plana.

Comments

Mentre els records reviscolaven
tot el silenci esdevenia paraules
i la vostra presència
recomptava intants entranyables
impregnats de poesia.

Moltes gràcies cervianencs i cervianenques per compartir amb mi REMEMBRANÇA: una bonica part del nostre passat.

Comments

Ara...

Ja sé que saps on sóc.
Ara, més que mai,
se t’omple l’ànima
del que has aprés
i arreplegues la saviesa
de la pensa buida.
Ignoraves la intel•ligència
i, avui et trobes
a dins d’un repòs
definitiu.
A vegades la pols
del camí ressegueix
el traç de la ignorància.
Per desgràcia, la vida
no ens ensenya res.
Som nosaltres
qui hem d’aprendre de TOT.

Recorda

Recorda el que has après
i admet que tot ha estat raonable:
els records, les lliçons... LA VIDA.
Avui m’has ensenyat una gran lliçó
de la vida, dels records...
Avui t’he dut instants en un llibre,
quan ja no existeixes. Però intueixo
que la pau del teu repòs
et llegirà plàcidament el meu llibre.

Un gris dia de pluja

La tardor intuïa que eres
com les gotes d’aquella pluja
que durant tot el dia no va parar
de mullar la teva absència
junt amb les llàgrimes
que anaven lliscant galtes avall.
El teu silenci se’m feia inesgotable
en una quietud emperesida
i camuflada amb algun comentari..
Sí, era just el primer dia de tardor
quan t’acomiadaves per sempre.
Un gris dia de pluja
xop de la teva mancança.

Comments

Vida sense res

Si tot fingís mirar-nos
com aquell que la vida
no ha existit mai
i l’escorça de l’existència
acaparés instants invisibles.
Només seríem ulls sense llum,
vida sense res.

Amb mirades

Et miro i tot el món se’ns obre.
Amb mirades vestim l’instant
quan el temps és fa nostre.
Voldria mirar-te,
resseguir la fita que ens separa
i desxifra la raó que ens uneix.

Comments

Ens nodrim d’esperança

Ens nodrim d’esperança
i caminem per un pendís punxent.
Però si algun cop veus la mort
d’algun conegut molt proper,
t’adones que només som un feix de carn i ossos
que es malmeten i deixen d’existir,
que aquest algú acabat,
esdevé una silueta i prou.
Tothom es lleva cada dia per seguir la ruta
que el destí revisa constantment
i ens fa esclaus de l’existència.
Però res atura aquest desenllaç
que ens responsabilitza
de la pròpia penombra.

Comments