Turmenta de sintagmes
Una turmenta de mots interiors
lluiten per aflorar en les oracions,
apropiades per convertir-se
en un poema.
Un huracà de sintagmes
es passegen, desapercebuts,
per les neurones estimulades
i s’emporten aquelles paraules
incapaces d’ajaçar-se en el cervell.

Una cortina de dubtes
Estic distant amb mi mateixa.
Una cortina de dubtes em tapa la claror
dels raonaments i s’entesta
en fer-se cada cop més espessa i translúcida.
Voldria saber despullar els sentiments
i no entrebancar-me en cap temença
ni impediment però, escalo realitats
i tot m’impedeix exterioritzar-los.
Necessito camins planers
que destriïn els apartats que em corresponen
i, encara que apartin desitjos,
he de d’aconseguir avançar
amb l’absència del què estimo.

Comments

Hipnotitzada
Hipnotitzada per bajanades insignificants,
m’empasso els dies malmesos, insípids.
Malaltejo amb el silenci que m’absorbeix
l’enteniment i les inquietuds.
Segueixo els desassossegs inquietants
d’aquest silenci i desperto en un avui
insípid i, per desgràcia, real.

Observo la vida
Observo la vida
i la fressa que em persegueix
se’m penetra al cor,
sargit d’entrebancs
i batzacades.
Viatjo fins a l’úter matern,
on, encara, les alteracions externes
no em molestaven.
La mare
no existeix i els entrebancs sí.
Ambdós formen part
de la meva vida.

Comments

Pretextos

Desfullo motius indeterminats.
L’ombra de la sort ha entretingut l’ona
abans que la mar ofegui pretextos

a les actituds poc agosarades.
Se’m remou la sang i creixen bombolles
de sensacions dins la pensa abstracta

abans de traçar cap rumb inexistent

teixit amb bocins de secrets ocults.

Un gest

Només un sol gest capaç d’acordar
límits establerts: refugi d’esforços
i mots perduts, densos, esgotats...

És massa aviat per comprendre el temps
circumstancial de les coherències
exigents. Un gest per acolorir

neguits presoners d’antigues converses

engolides per envelliments estèrils.

Comments

Podria resseguir l’estona

Podria resseguir l’estona,
imaginar-me l’instant
tal com el vaig viure.
Acluco els ulls i encara
veig aquell immens caliu
d’amistat.
Em venen a la ment
expressions concretes.
Rebobino la pel•lícula
d’aquelles emocions
i, volent recomptar-vos
a tots, no puc fer-ho;
m’és impossible
detenir la sensació de benestar
i, sobretot, el bon gust
de tenir-vos al costat.

EL NOSTRE INSTANT

L’instant va ser intens,
semblava un somni real
i el vivíem com en un conte
fantàstic.
Les fades il•luminaven els mots
amb una vareta màgica
de records enjoiats
i jo abraçava la intensitat
de tot aquell immens
caliu encisador.

L’instant era viu,
reblert de belles sensacions
que m’abastaven
tots els sentiments a la vegada
junt amb les abraçades
embolcallades d’estima.

L’instant SOLS és nostre
per què, plegats,
vàrem enaltir la “REMEMBRANÇA”
dels moments entranyables.

Comments

La poesia és cosa d’esperits ben dotats per l’agudesa, per entendre les analogies entre les coses més distants entre elles mateixes; l’art poètic és fruit d’una fantasia vívida amb la qual els poetes adornen les formes tangibles i és el resultat d’una sensibilitat abundant i fàcilment excitable de manera que l’ànim concebi sentiments d’amor, de tristesa o d’alegria. El text poètic produeix en el lector una delectació, una complaença, un gaudi que són els resultats captats per l’esperit.
Montserrat Germà és una nova promesa, ja que la seva agudesa per veure analogies és ben clara en aquest pom de poemes inicials: són els primers passos, potser mancats de certa maduresa, com els de l’infant que comença a caminar pel món dels somnis i dels -
sentiments, pels camins de les paraules, de la mètrica i de les consonàncies, on sempre és difícil la simetria entre el pensament, l’emoció i el lèxic. Però, algunes odes estan construïdes amb una musicalitat tan natural i tan perfecta, que el lector s’admirarà de la sonoritat i de l’harmonia de la nostra parla.
Caminant pels camins i dreceres entre Bellvís i els Arcs, els lectors gaudiran més plenament de la grandesa de les coses més petites, i, fins i tot, el nostre viure de cada dia quedarà endolcit ara, per una nova contemplació de la boira, dels reguers, de les postes de sol, d’ocells extasiats contemplant i cantant des dels nostres arbres, del vent que gronxa i pentina la nostra plana com la mare gronxa i pentina la criatura a la falda.
La grandesa de les petiteses, la Montserrat Germà la viu també entre els humans: homes i dones que han marcat l’esperit de l’autora i ella ens ofereix aquesta melangia íntima de persones que ens han deixat; de carrers, places, bancs i mobiliari ens els que retornen a la vida: “Camino pel passat i et veig altiu quan amb tes tendres mans m’acaronaves” “Octogenaris sou la llum dels vells sabers” “Ara sols l’ombra desfulla el nu passat” “Encens enyorança al nostre costat”. El mot es torna vehicle d’una actitud espiritual noble i humana.
Hem de donar les gràcies a la Montserrat Germà per la sensibilitat, per la riquesa espiritual, per l’amor als mots que la conversa quotidiana ha soterrat i l’autora els hi torna a donar vida. Necessitem artistes com ella que donin a la nostra parla la musicalitat pròpia de la nostra llengua i vivifiquin paraules que moririen per falta d’ús.
Montserrat Germà és una nova promesa. Nous fruits, ja més madurs i sabors més profunds i de digestió més lenta, més íntima i molt més pausada i saborosa, estan esperant poder sortir a la llum.

Mossèn Joan Marquilles.

Aquestes poesies omplen les pàgines del meu primer llibre i mostren algunes vivències exterioritzades que sempre he dut al cor i segueixen fidels a la meva vida, juntament amb l’evolució de la maduresa natural i dels canvis poètics experimentats.
Si us he de ser franca, no és precisament el recull més volgut, car alguns dels versos us semblaran, potser, massa senzills. Deixeu-me dir-vos que els trec a la llum per una necessitat de remembrar aquells instants més entranyables compartits amb la majoria de vosaltres i que per a mi tenen un afecte molt profund i especial.
Per aquest motiu he recollit els poemes d’aquells fets emblemàtics, amb l’orgull d’haver-los plasmat en els meus versos:
una raó prou sòlida per dedicar-vos els sentiments més significatius.

SEGUIRÉ LA RUTA...
Encara que el passat retingui paraules
i els llibres ignorin mos versos,
seguiré la ruta que em mena el cor.
I si de cop la poesia s’assequés
dins les neurones, estic segura
que en algun lloc hi restarà l’espai
per a aquells mots que m’esperen;
per als vells poemes que m’acompanyen...

A tots aquells que tinguin a les mans aquest poemari, els hi desitjo una molt bona lectura.

Comments

Insisteixo!

No visc del què penso.
No sé viure amb l’obligació
del no pensar
en tot el que m’inspira.
Necessito l’abraçada
del silenci, embolcallat de mots.
No entenc les situacions
mancades de sentiments.
Insisteixo! No visc del què penso
sinó dels vincles que m’entendreixen.

Frivolitats

Ressegueixo camins camuflats
i es perden les dreceres del teu cos
damunt la pols incomunicada.
M’empresones amb frivolitats
quan caminem al ritme de les paraules
que només nosaltres les fem nostres
i només les creem per a nosaltres

2 tankas

Brises

Despertaria
les brises del capvespre
entre silencis
difosos amb els somnis
de tot el que m’envolta.

---------------------------

Veig poesia
i respiraré versos
que ressegueixin
el camí de la vida
amb fressa de paraules.

Comments

Si sabessis el feliç que m’he sentit.

Si sabessis el feliç que m’he sentit
llegint en silenci la teva vida jovenívola
un xic desorientada pels entrebancs
que trepitja cada dia.
M’agrada’t tant aconsellar
aquesta sensata sensibilitat.
en la quietud del “messenger”
M’enalteix que em demanis
consells poètics –com aquell
que sóc un pou de saviesa-
i que els apliquis amb el convenciment
d’haver-los preguntat a la persona idònia.
Tu si que ets un munt de ciència
inexplorada!
Lluita pels ideals amb el convenciment
de què la vida et donarà el fruit
d’aquell arbre que has plantat, adobat i regat
amb l’amor i l’esforç de tot el que estimes.
Gràcies per la gosadia
que m’has dedicat. No sabia
que em consideraves una amiga.
Però el més meravellós de tot
ha estat descobrir que m’estimaves.

Comments

PARAULES DESPERTES

Et cercaré en el silenci
emperesit d’un vell capvespre
que reconeix l’inconcret
tarannà de les recances
i, s’emmotlla a la concordança..
Premedito impertinències
premeditades i, de sobte,
em permets abastar l’últim
pensament desdibuixat.
Et guardo en les paraules
despertes d’aquest instant
que em revela la valentia
de les circumstàncies,
incapaces d’allunar nits intenses.

VIDA SENSE RES

Si tot fingís mirar-nos
com aquell que la vida
no ha existit mai
i, l’escorça de l’existència
acaparés instants invisibles.
Només seríem ulls sense llum,
vida sense res.

TOT ÉS RELATIU

Tot és relatiu i res volta perquè sí
Imprimeixo circumstàncies
i, esgotimada de vivències,
m’entretinc amb les reflexions
que em dóna la imaginació.
Sols sec damunt d’obstacles
si, de prompte, m’adono
que el cos de la realitat
s’entossudeix amb l’entrebanc
distorsionat d’allò visible.

Comments

SENSE RUMB

Sense rumb: la pensa, l’instant
defugit s’acapara de la vida
que trepitja.
Desfullo ales de papallones nues
pintades de vistoses coloraines.
Mon cor, encongit de silenci,
s’embolcalla d’absències escrites
damunt d’enteniments indescriptibles.
Sense rumb ni fites establertes,
m’entrebanco amb el silenci
d’aquelles papallones descolorides.

3 HAIKUS

La solitud
n’ajunta mar i cel,
silenci i ones.

Passen les hores –
Un rostre delata
avorriment.

La fosca nit
reconeix l’encant
del bell secret.

Comments

PODRIA?

podria mirar-te llarga estona
i adonar-me que encara existeixes
extern, intern; en qualsevol lloc.
M’obsessiono, em capfico
i em trenco el cap amb romanços
atordits de no saber la ruta
que em traça la incertesa
de tot aquest ventall d’enigmes.

Podria descriure’t amb els ulls clucs,
com un fantasma inexistent
que es filtra fins al fons dels sentiments
i em corca les entranyes,
mentre defujo del turment instintiu
i m’agafo a la fita del no tenir-te.

Podria abraçar l’abraçada
del no abraçar-te
perquè ens abracéssim
sense fites; només amb l’instint..

NO ET VEIG

No et veig, enyoro
poder-te mirar, mirar-te
mentre ens mirem les mirades,
i perforem penses...
Ara, recordo parpellejos;
m’ansiegen records irretornables.
Voler-te dir, dir-te
quan les mirades ens diuen
que tot és nostre: el temps,
la llum; l’amor...
Ara, et necessito i no et veig.

Comments

Quan la nit és màgica, un estel roent
encén alegria viva d’il•lusió.
Un altre any arriben els Reis Mags d’Orient;
novament la joia bressa tradició.

Els Arcs els aclama entre aplaudiments;
sos rostres reviuen instants emotius.
Tota la mainada palpa uns sentiments
que els més grans acullen amb gestos jolius.

El 2007 guarda íntegres petjades
on la violència causà massa mal.
Les nostres butxaques estan escurades;
amb tantes despeses, no tenim un ral.

Això que aquest poble és afortunat:
el ball dels dissabtes, dispensari nou
una farmaciola; ben comunicat.
Estar als Arcs, és viure al rovell de l’ou.

Balanç de notícies la premsa descriu:
eleccions d’alcaldes, el Llach s’acomiada,
mor en Pavorotti, Tiurana reviu...
Massa bones noves per la vella anyada.

Desitgem, Reis màgics, un senzill regal:
pau i benaurança en cada recó,
que ens guiï l’estrella que vos duu al portal
en un dia a dia sadollat d’unió.

L’instant s’acomiada de ses Majestats,
aquests mots remarquen son últim moment;
arquerins! podríem aplaudir, plegats,
i cridar, gojosos: VISCA ELS D’ORIENT!!!

Comments

CELEBREM EL NADAL -desembre del 2007-

Imagino un Nadal al cor del Pla d’Urgell.
Entre Bellvís i Els Arcs, hi he deixat harmonia
soplujada, només, de tot l’encís més bell
que encercla aquests indrets i els bressa dia a dia.

Un arbre bastiré damunt les benaurances
per posar-hi la pau dels dos pobles, units
amb vivències lleials i glorioses lloances
amarades d’amor, de proeses, d’oblits...

El pessebre, muntat als peus d’aquesta plana,
dins sos frondosos camps i la boira en son jaç.
Puc abastar l’estel, quan nit agermana

les sensates raons que refermen l’enllaç.
Celebrem el Nadal en la gerda contrada.
Compartim il•lusions i calius d’abraçada.

NADAL

És el camí que travessa la pensa
i viu l’encís al fons de l’esperit.
Neix al portal quan el dia comença
i mort, tot just, quan talaia la nit.

Creu en l’amor i en la pau perdurable
del món sencer: aquell que sol pintar
de plenitud i d’algun gest amable
a prop del lloc on no hi neix un demà.

Domina el cor de totes les recances:
només pretén un xic de tradició
a l’aixopluc de buides malaurances
que viuen junt amb regust de dolor.

UNA ALENADA DE PAU

Necessitem sentiments
capaços de respectar races,
classes socials: TOTES les vides.
Una raó per apaivagar la fam
i extingir la guerra
d’aquest desballestat planeta.
La nostra terra, només
palparà beatitud,
quan la pau dispersi
sospirs d’amor
en TOTS els Nadals.

LA FAÇ DEL NADAL

Voltejo la melangia d’aquest dia
a munt i a vall de cada indret engalanat
i, la clarividència que s’apodera
de la serenor, m’afeixuga l’instant,
escorregut de temps.
Sotjo l’últim pensament i m’aborrona
la futilesa de les persones.
S’amaguen les decisions
al fons d’aquesta realitat
emmascarada
quan retornes , immarcescible,
desdibuixant les faules
reciclades d’alegria
i de nou, encens la llum del cel
en un NADAL de pau inabastable
que reconeix la faç d’unes frisances
malgastades

Comments

Fa algunes setmanes l'Isidre Iturat (esciptor de Vilanova i la Geltrú i ubicat a Sao Paulo)em va comunicar per mail que havia creat una nova forma poètica: L'INDRISO,com a resultat d'una variant del sonet. Doncs he volgut experimentar-la una mica i posar-la en pràctica amb aquest parell de poemes.

REALITAT 17-12-07

He perdut l’immens somni
i no sé com s’acull la fantasia d’ara.
Em manca la beutat de cada espai fictici

i se’m remou la pensa
quan veig que aquells vells somnis m’han deixat encenalls
de difoses vivències encara inalterables;

de les moltes estones

incapaces de dir-me que han despertat per sempre..

INCONSCIENT-CONSCIENT 17-12-07

Permet-me estructurar estones sense mots
que em parlin de mil coses que creien compartides..
Sobreviure en el temps ambigua solitud

mentre neix un poema incapaç d’abrigar
nous moments, peresosos d’integrar-se en recances.
Inconscient de les hores despreses de paraules.

Conscient de com l’enyor embolcalla els vells versos

amb sentiments volàtils d’ingènues inquietuds

Comments

ABRAÇA’M
Reposa una munió de llibertats furtives
damunt dels núvols fugissers.
Veig el silenci de les coses
que voltegen els desconhorts sense coratge.
Remiro l’entrellat incert
dels pensaments persuasius
i, visc l’encant amagat vers les circumstàncies
dissimulades, divergents...
Abraço l’abraçada breu
que vas dedicar-me quan era intuïtiva;
jugava amb el teu braç: ABRAÇA’M

BREUS PENSAMENTS
Potser els sentiments reconeixen l’instint,
avanç que ningú se n’adoni dels secrets
inofensius de les nostres converses.
Gosaria recolzar cada mot conjunt
encara que reposi, desaparegut, en el no-res
de les senzilleses, encerclades de passions
irrevocables i meravelloses.
M’espiaràs en un instant distret, sense saber-ho.
Llavors, jo aturaré la timidesa i t’agafaré
la mà, entrellaçant-la amb els meus dits,
capaços d’unir breus pensaments.

COM SÓN LES LLUNES?

Com són les llunes que ens separen?
distants, properes, absents?
Trenaré els fils del destí
amb un cordill lligat a les paraules
adormides damunt d’una seda teixida
de versos esparsos, arítmics...
Tot, s’allibera quan els mots voleien
per la ment i, ensems, delaten al cor.

Com són les llunes que ens observen?
clares, lluentes, amigues?
Et deixaré la mà del bell somni,
perquè et despertis i t’adonis
d’aquelles llunes que ens uneixen.

ESPERA’M!
Espera’m! No fugis del pensament que et crida,
ni d’aquelles veus enyoradisses...
T’oferiré la calma d’un poema sincer:
Les paraules t’abraçaran el cor de llum
amb unes mans blanques, vellutades...

Espera’m! abans que es despertin els obstacles
damunt dels enyors amorosívols.
Caminarem, plegats, fins al final del temps
escàpol. Allí emprendrem un nou camí
i res deslligarà les nostres vides intuïtives;

puix l’amor ha gravat l’empremta
d’aquells instants, viscuts d’un sol instant.

INÚTILS IL•LUSIONS
Podria mirar-te sense veure’t
amb els ulls clucs, dins la nit
que ens agombola amb sos somnis
com una màgica madona.
T’abasto el somriure que m’exalta
la profunditat de les passions
i, plegats, dibuixem la senzillesa
dels sentiments encerclats
quan malgasten futileses

MIRADES
Mirades de nues transparències
que marxen i venen i es desfan.
M’observa la lluna; car m’espia
els sentiments immòbils, distants...
Mirades que miren més mirades:
Miralls d’amor i veritat...
Mos ulls transmeten grans paraules
amb breus mirades a prop del teu mirar.

REALITAT PROHIBIDA
És neta com el cel de matinada
que omple amb glopades de serenor
les taques grises del sentiment.
La necessito quan neix la nit perduda
i l’estranya sensació és fa feréstega
en aquells instants breus, confusos...
Em perdo quan la trobo, difosa,
en la REALITAT PROHIBIDA.

BRODADES SOLITUDS...
Brodades solituds damunt dels meus sospirs,
retenen uns instints que mai no reconec.
Les hores s’han perdut al fons de les paraules
fugaces, magistrals; recloses dins d’un bes.
Permet-me descobrir, oh temps! aquesta ruta
que mai ha despertat dels somnis adormits.
No fos cas que el meu cor s’oblidi de les petges
que s’han desprès del tot.., amb el regust antic.
Callades plenituds al fons del goig perenne.
Jamai defallirà; puix guarda breus afanys.
Per més dies fugits, a dalt del tren viatgen,
aquells somriures nets junt amb penediments.
Avui s’han apropat fugides solituds,
amb un novell matís de grates harmonies.

CONDEMNATS
Condemnats els impulsos fugaços,
descarnats de la realitat injusta
i, tanmateix, sobtada,
plaent, temorenca, APASSIONADA.
Viurem l’amarga condemna,
en la distància propera de les paraules
que han traçat la senda
d’uns rampells encisadors.
No els hem cridat; han vingut
vers nosaltres
amb l’oratge d’unes circumstàncies.

DEIXO EL MEU SILENCI
Deixo el meu silenci, lluny del pensament
de color rosa malva,
on s’hi barreja un batec escarriat
del teu cor inquiet.

Tot és impuls quan l’instint acull
la nua pensa intuïtiva
resseguint l’incert rostre imaginari
al fons de tots els breus sospirs.

Deixo el teu bes a dins d’un sobre blanc;
perquè al obrir-lo, sols
m’estimis amb la mateixa passió
del petó enamorat

que necessito AVUI.

Comments

HIVERN 19-11-07

L’hivern embolcalla El Pla d’Urgell;
els seus gèlids abraços empresonen
la mansa melodia cristallina
dels reguers reposats.
Els Arcs tremola i la fredor
arraulida als seus peus, travessa la boira
encallada en un paisatge emperesit.

SENSE FULLES 21-11-07

Sense fulles, els arbres
transparenten sa faç hivernal
confusa per una boira persistent.
No es veu el campanar dels Arcs
i, la plaça deserta, perduda
amb sos nus brancatges somorts,
esperen l’enllumenat de la nit
reblerta de freds d’encenalls.

CAU LA GEBRADA 22-11-07

El terra lliscant, evidencia
el gèlid paisatge d’aquest poblet.
L’ocellada, esmaperduda,
voleia vers algun arbre despullat
quan apunta l’aurora cristal•lina
damunt l’espill lliscant d’aquest
Pla d’Urgell esmorteït,
voltat de reguers momificats

FREDORADES

Fredorades de gebre persistent,
de rígids arbres arrupits
que evidencien la faç hivernal
en la planúria enteranyinada
de remors esmorteïdes ,
entelades dins d’un gebrat paisatge
ansiós de novells brolls enjogassats,

UN XIC DE DESEMBRE 10-12-07

Xiuxiuejos presumptuosos
que no aprecien llur entorn.
M’empereseixo mentre es desfullen
les solituds arraconades davall
del gebre entossudit d’aquesta desembre
indecís. M’espera la tremolor del silenci
remogut al fons d’incautes incidències.

Comments

Remembrava clamors d’avantpassats,
de memòries d’instants inoblidables.
Resseguia records il•luminats
a tots aquells edèns inabastables.

Em va aturar un batec foll de recança
emparat pel caliu dels vells moments.
Rebrotava l’amor, pres d’enyorança
quan ploraven, plegats, vius sentiments.

Cementiri! vestit de melangies,
entrellaces el temps dels que han deixat
aquest món d’amargors i d’alegries;

sols respires olor d’eternitat.
Per Tots Sants un perfum trist i profund
acarona les flors de tot difunt

Comments

AMOR INEVITABLE

M’embolcallo amb mirades dissimulades
i m’atordeix l’estima no permesa
Ja no puc silenciar les penses transparents
que em delaten reülls de passió temorenca.
T’abraces al coll de la desolació;
mentrestant fingim amor inexistent.
i t’aparto, esmaperduda, de les sospites
atordides.
En canvi, ningú em priva d’estimar-te
mentre reconeixem en un obrir d’ulls
l’amor inevitable.

FRUIT MALMÈS

T’admiraria, emperesida,
mentre els somriures s’entrellacessin
amb les espurnes de les mirades
i el nostre món,d’amagatotis,
reconegués el fruit d’un temps
immarcescible
sense oblidar, del tot, l’encís
malmès dels jorns inexistents.

OPAQUES SENSACIONS

Presumeixo d’opaques sensacions
en la solitud d’una necessitat interna
que m’extenua, em neguiteja l’esma
i bada la claredat de mes pertinences.
busco jeroglífics delerosos del teu cos
i t’allunyes, insensat, de les intencions
que t’arrepleguen
i t’esmunyen en la ignorància interferent
de tot intent insostenible

M’OBLIDO QUE SÓC DONA

Et premedito les fasciacions.
Ja no et fascina cap insinuació latent
quan t’embolcallo amb amor espremut.
i et bull l’oratge apagat de desig.
Et necessito al fons dels cromosomes.
Sols ressegueixes l’instint d’unes ànsies
desestimades.
M’oblido que sóc dona;
reneixo, sola i s’estremeix en mi
totes les ganes viscudes sense vida.

Comments

DANSEN LES FULLES

Dansen les fulles,
vestint l’encatifat
de la boscúria
d’altives sensacions
i variats matisos.

DISTINTS COLORS

Distints colors
pigmenten el paisatge.
Sols la beutat
arreplega l’encant
i tot el goig s’ajaça.

ELS PRIMERS FREDS

Els primers freds
necessiten calius
encisadors,
tardorencs; entranyables
instants amorosívols.

FORMOSOS OCRES

Formosos ocres
revesteixen camins
pintats de llum
i d’aquelles grandeses
que la vista sopluja.

RETRATO PAUSES

Retrato pauses
i m’atreveixo a dur
tot el silenci
d’una neta alenada
quan respira tardor.

Comments

TENIM

Cremalls de temps escorredís
entre miratges d’al•lusions
incoherents
Ressentiments i expressions
irreprotxables
sotgen clamors insostenibles
damunt dels breus instants emperesits
sadolls d’espurnes recremades.
Em tens, et tinc; TENIM vells temps.

AGAFO EL SILENCI...

Agafo el silenci que ens empresona
les paraules
i, el deixaré lligat amb un somriure.
que desfaci els dubtes inquietants.

Pintaré ma pensa de lloances
i junts seguirem aquest camí
d’obstacles
que distancia les nostres vides,
aquell amor
que creiem unit per sempre
i que avui necessita una raó
per enfortir-se

DESFULLAREM ELS DESITJOS

Desfullarem els desitjos temptatius
damunt de l’herba gerda, matinera.
Els llavis s’obriran com les poncelles
i lleparan un plaer incontrolable.
M’abrigaré amb la suor dels nus gemecs
quan els porus de la pell empresonin
immensos bafs fosos de passions,
amuntegats a la realitat
desconcertada
d’amunt de l’herba eixuta de desitjos.

MIRARÉ LES ESTRELLES

Miraré les estrelles i em somriurà el silenci
de la nit, quan un sol brogit reconegui
la plenitud de les circumstàncies viscudes.
Llavors, ens miraran les albades, sorpreses
del NOSTRE desig per abraçar-les.
I, sense més, el cel observarà allò que observo
quan tu em miraràs amb timidesa
i jo desfullaré tota temença
i res n’aturarà cap circumstància.

SENSACIONS INIMAGINABLES

Com una glopada de sensacions
inimaginables , t’escapes
de la teva pròpia proesa
i balanceges les circumstàncies
amb una delicadesa intuïtiva.
T’abraces als sotracs impertinents
que les actituds fisiològiques
t’han ensenyat
i, et permets assumir un breu
raonament d’allò que t’amoïnà
en algun insomni presoner
d’un vell dubte intolerant.

Comments

Besllum

El besllum d’un record s’amaga dins l’avui;
confús del vell camí, detura cada pas
i em remarca potser la petjada que vull,
enllaçada amb l’encant d’una vida fugaç.

La meva ombra descriu el cos de l’esperit,
em descobreix, sovint, per on passa un turment.
Quan l’amargor apareix, persegueixo a l’oblit;
per així, sense por, tornar-la inexistent.

En canvi el meu destí, m’obliga a suportar
aquella adversitat, inquietant i impotent
i m’oculta l’encís d’un plàcid despertar

quan m’encén una llum al fosc impediment.
Encara que el destí no em mostri cap raó;
enganyo els entrebancs amb un raig de claror.

Remoc l’oblit

Remoc l’oblit d’un vell passat astut:
l’admiro nu en un no-res absent.
Com un sotrac de dubtes, ha perdut
l’únic motiu que em mena el pensament.

Escric per tu i tu ho fas per mi;
i jo també m’endinso dintre teu.
Ets un retruny poruc, que em va cedir
un vers fingit i el va guardar a prop meu.

refaig l’injust, en un instant dubtós.
Dins d’un mirall d’engrunes fugisseres,
esbrino sols l’incert camí polsós

que m’obre el pas barrat a les quimeres.
Quan cerco -just- la pau interior;
remoc l’oblit i atrapo a la raó.

Vora del cor els anys hi viuen
callats i nus, sense patir.
Mos pensaments, plegats, em diuen:
Som la drecera del teu camí.

Vius els records enyoradissos:
calius fidels als meus batecs.
Han combinat sublims matisos;
amb uns de negres, curulls d’ofecs.

Miralls trencats busquen recances
d’incerts instants que m’han marcat.
Remoc l’injust de les frisances;

hi cerco un gest de lleialtat.
Retruny callat, remor de vida.
Vora del cor; l’amor em crida.

Ets dins la llum

Ets dins la llum que em mostra l’esperança
d’uns sentiments, encesos d’il•lusions.
Sobto al pensar poruc, de la mancança
que et sent distant, absent de tants petons...

No sé el camí que em marca la drecera
ni puc cercar de ple la serenor.
Vogo en un mar traçat per la quimera
del desconhort; perduda, sens timó.

Molts cops t’he dut amb mi, dins la meva ombra
i, simplement, preveia el teu futur.
Avui, la llum s’apropa a la penombra;

puix el camí s’acaba, sense tu.
Ets dins la llum encesa d’agonia;
ets el batec que em manca cada dia.

Les meves mans

Les meves mans palpen les teves mans;
plenes de tu, remarquen mon camí.
Els teus records em venen; i en són tants
que res podrà apartar-los de mi.

Els meus batecs, mancats d’un bes pendent,
viuen l’enyor feixuc del nostre ahir.
No vull plorar perquè no estàs aquí:
el temps endut el tinc sempre present.

El cel m’ha dit, que em guies tot sovint
aquells moments plens de joies i plors.
Quan penso amb tu se’n van totes les pors

i dins ma ment, els mots em van venint
com un encís que m’apropa al passat;
amb el conhort d’haver-nos estimat.

Avui ja fa quinze anys...

Avui ja fa quinze anys que vas deixar-me sola....
S’apagava del tot, el món al teu entorn.
Aquell traspàs, feixuc, encara en mi s’escola
dins del riu dels vells plors, mullat amb l’últim jorn.

La meva vida ha dut l’escut de ta mancança
brodat dins del meu cor, en tot instant absent.
El temps llunyà ha lligat, amb força, la recança;
car sempre restaràs perpètua, al pensament.

Perdona’m! si algun cop t’he sentit llunyedana,
i en el meu món present, s’esborra ta presència.
La fressa del passat avança ja forana.

La flor d’aquell somrís ressec, resta marcida:
s’ha pansit amb l’alè d’un sospir, sense essència.
Cada dia, reneix, mancat d’un tros de vida.

CONSCIÈNCIA

Conviuen els dies amb els mots escrits;
caminants incerts de camins petjats.
Cançons entonades per les fredes nits;
retalls de moments del tot estripats.

Remors apartades d’un alè volgut;
m’han guardat, sens dubte, l’últim sentiment:
aquell que em delata son amor perdut;
aquell que beslluma mon enteniment.

Esbrino la flaire difosa dels anys,
defugen les penses en un suau retruny.
Recerco la vida d’aquells averanys;

quan de cop i volta, la vida s’esmuny.
Tan sols guardo intacte, sense fingiments:
l’amor, l’alegria i els records plaents.

ENAMORADA

Enamorada de l’aire que em circumda,
d’aquest cel blau pintat amb núvols grans.
Allò que veig, em fa la ment fecunda
i vola junt amb solemnes encants.

Enamorada de comes i planúries,
de solituds que parlen amb el vent.
Estimo el temps, lligat a les centúries
dels vells records: arrels que van creixent.

Enamorada dels estels lluminosos:
nobles llanternes a dalt del firmament.
Han descobert els obstacles dubtosos;

quan caminaven silents pel pensament.
Enamorada de la força i tendresa
que duu el conhort, vestit amb la fermesa.

INDRETS PER RECORDAR

Camino pel passat i et veig altiu,
quan amb tes tendres mans m’acaronaves.
M’adormia l’olor del camp joliu
i em despertava, just, quan em besaves.

A la nit, els estels m’il•luminaven
el camí d’un pas fosc, sense drecera.
Amb l’aurora, remors em circumdaven;
amatents a l’esguard de l’ olivera.

Quan de lluny, els colors em corprenien
amb dibuixos humils, el bell paisatge;
grans matisos brillants, sols m’oferien

multitud de recers amorosits
dormint eternament sota el brancatge
dels vells records amats, absents d’oblits

PENSAMENTS

El temps m’amanyaga amb una l’alegria,
una llum novella encesa, ingent.
defugen els dubtes, s’aclareix el dia:
mes petges amoixen la faç del present.

Remoc l’esperança amb cada batec;
car veig com l’angoixa defuig fàcilment.
M’ha dit un vell somni, que tot just conec:
Gaudeix la gaubança; viu-la simplement.

La joia, és l’aire de cada moment,
aquella lloança que aviva el destí.
Ma pensa, s’endinsa en un net sentiment;

oblida derrotes que m’han fet patir.
Sospeso ma vida amb tots els moments
i m’ofreno, presa, als meus pensaments.

Comments