Mentre caminava

caminava davall dels núvols
que m’adornaven la testa
i alhora em soplujaven les cabòries.
Em sentia vinculada a l’oratge:
guardià dels vius sospirs.
Travesso la carretera de Bellvís,
dirigint-me cap un camp de pomeres
replet de cabòries immòbils.
Intueixo tactes imaginaris
que es perden en el camí.
Retorno cap als Arcs
amb l’olor de l’oratge
perdut en la carretera.

Comments

No et capfiquis!

Buida l’angoixa que et desespera,
arreplega les ganes de buidar-la
quan descobreixis nous horitzons
i depenguis de la gosadia
d’un incert preàmbul.
No et capfiquis!
Desprèn-te del desassossec
que t’incomoda.
Alaba el teu ídol intern;
el que duu el color d’una causa
capaç de dur-te cap a un nou poema

Comments

Necessito versos entre les gotes de pluja

Necessito veure versos entre les gotes de pluja.
Ara mateix espeteguen en mon cor
mentre els vidres de la finestra trenquen
l’autèntic silenci reclòs en mos batecs.
Si pogués capturar-les, íntegres,
m’empararia en els poemes desprotegits,
incapaços d’abastar noves paraules.

Comments

Amb la mirada fixa

Quan tot s’entesta
en fer-me presonera de mi,
empaito els principis
que m’havien fet forta
i tendra com una poncella.
No sé jutjar-me però, en canvi,
la llum d’un nou dia albira
en mon cor aquelles ànsies
que agafo amb timidesa
però, amb la mirada fixa
en el present, en les ganes de viure.

Ara mateix sóc paraula.

Escric un poema, sense ganes,
sense imatge, ni mots
Però sóc conscient de mesclar
diverses sensacions estancades
i, de sobte, descobreixo el meu món.

Escric el poema amb totes les imatges
que m’han ensenyat els racons: camins incerts,
dreceres d’ombres, paranys ocults...
Ara mateix sóc paraula;
damà potser incertesa...
Mentrestant em conformo amb el poema.

Comments

Ahir nevava

El cel esdevenia gris
i l’intens fred emperesia l’estada
a la intempèrie.
Era Sant Esteve,
just l’endemà de Nadal,
quan encara teníem la panxa
rebotida de torrons i cava
i la sacietat d’àpats indigestos.
De sobte va començar a nevar.
Quin paisatge més apropiat
per aquestes dates!
Quin goig feien les teulades
de cotó fluix juntament amb l’enllumenat
dels carrers!
El cel esdevenia gris
com el Nadal d’aquella gent
que no té la panxa
rebotida de torrons i cava,
ni la sacietat d’àpats indigestos...,
ni cap teulada vestida
amb indumentària nadalenca.

Comments

És Nadal quan miro darrere dels vidres
de la finestra i, malgrat el fred,
el defora té un caliu especial.
Quan al vespre, l’enllumenat comunica
al paisatge tota la màgia
del sentiment nadalenc.

Brollen els somriures
en un rierol afortunat,
on l’agua reflecteix un estel
que neteja l’esgambi
d’estultícia.
La lluna somriu al rierol
i els dos somriures s’estimen.

Comments

Plàcida aroma

Plàcida aroma
impregna el bell paisatge
saciat de vida.
Es desperta la flora
i reneix la natura.

Broten els arbres

Broten els arbres
i guarneixen el terme
amb flors novelles,
anhelades de vida,
dins la plana fecunda.

Colors dispersos

Colors dispersos
tenyeixen les senderes
esponeroses,
mentre el sòl acarona
els peus de la planúria.

Roges roselles

Roges roselles
ressalten les catifes
acolorides,
envoltant la contrada
de matisos selectes.

Frondós paratge

Frondós paratge
vestit de primavera
engalanada
on totes les essències
dispersen alegria.

Rajolins d’aigua

Rajolins d’aigua
amoixen les sequioles,
junt amb les pedres
que reposen, immòbils,
trepitjant la mullena

Dia de pluja

Dia de pluja
en una primavera
assedegada.
El rostre del paisatge
ha canviat d’aspecte.

Les flors atrauen

les flors atrauen
el gust de les mirades.
Quan les observo
m’encisa sa bellesa
i em sento afortunada.

Les papallones

les papallones
voleien i exhibeixen
ses coloraines,
anant d’un lloc a l’altre,
talment com marionetes

Els ocells canten

Els ocells canten
i escampen melodies
amorosenques
per tota la planícia,
reverent a llurs càntics.

Una alenada

Una alenada
cobreix la terra humida,
assaonada.
Les abelles festegen
amb els pol•lens selectes.

Quanta bonança

Quanta bonança
es respira al capvespre.
El jorn reposa
en un jaç callantívol,
quan la quietud aflora.

Fulles perfectes

Fulles perfectes
en una simetria
encortinada,
com garlandes festives
abraçades a l’arbre.

Passen les hores

passen les hores.
La natura s’acobla
amb sos matisos
i les clarors revelen
els enigmes dels canvis.

Roses obertes

Roses obertes,
de pètals imperfectes
que disseminen
olors encisadores
en un jardí impecable.

Camino

Camino, sola,
en un paradís gràcil
de verds dispersos.
Una metamorfosi
de tons reblerts de vida.

Dibuix de núvols

Dibuix de núvols
formant clares escenes.
M’empasso l’aire
d’aquesta benaurança,
capaç d’embolcallar-me

Tarda plujosa.

Tarda plujosa.
Darrere la finestra
miro les gotes
que acaronen els vidres
i xopen el defora.

Màgic crepuscle

Màgic crepuscle.
A l’horitzó s’amaga
el rei dels astres
i totes les imatges
esdevenen confuses.

A l'horabaixa

A l'horabaixa
la forma dels objectes
es difumina
i la llum camuflada,
s’amaga dins la fosca.

El cel pregona...

El cel pregona
la plenitud del dia,
fent tendra ofrena
al bé de Déu que observa
amb sa magna mirada.

Plàcids passejos

plàcids passejos
gaudeixen les grandeses
d’aquesta terra
que m’enalteix els passos,
només en trepitjar-la.

Totes les ombres

Totes les ombres
acullen el silenci
de la drecera.
La veu del camp aclama
el murmuri de fresses.

M’encisa l’aire...

M’encisa l’aire
que mou ma cabellera
i despentina
la textura dels rínxols
embullats, imperfectes.

Tota l’essència

Tota l’essència
d’aquesta primavera
que s’acomiada
identifica
la vida de la plana.

Comments

Mentre els records reviscolaven
tot el silenci esdevenia paraules
i la vostra presència
recomptava intants entranyables
impregnats de poesia.

Moltes gràcies cervianencs i cervianenques per compartir amb mi REMEMBRANÇA: una bonica part del nostre passat.

Comments

Ara...

Ja sé que saps on sóc.
Ara, més que mai,
se t’omple l’ànima
del que has aprés
i arreplegues la saviesa
de la pensa buida.
Ignoraves la intel•ligència
i, avui et trobes
a dins d’un repòs
definitiu.
A vegades la pols
del camí ressegueix
el traç de la ignorància.
Per desgràcia, la vida
no ens ensenya res.
Som nosaltres
qui hem d’aprendre de TOT.

Recorda

Recorda el que has après
i admet que tot ha estat raonable:
els records, les lliçons... LA VIDA.
Avui m’has ensenyat una gran lliçó
de la vida, dels records...
Avui t’he dut instants en un llibre,
quan ja no existeixes. Però intueixo
que la pau del teu repòs
et llegirà plàcidament el meu llibre.

Un gris dia de pluja

La tardor intuïa que eres
com les gotes d’aquella pluja
que durant tot el dia no va parar
de mullar la teva absència
junt amb les llàgrimes
que anaven lliscant galtes avall.
El teu silenci se’m feia inesgotable
en una quietud emperesida
i camuflada amb algun comentari..
Sí, era just el primer dia de tardor
quan t’acomiadaves per sempre.
Un gris dia de pluja
xop de la teva mancança.

Comments

Vida sense res

Si tot fingís mirar-nos
com aquell que la vida
no ha existit mai
i l’escorça de l’existència
acaparés instants invisibles.
Només seríem ulls sense llum,
vida sense res.

Amb mirades

Et miro i tot el món se’ns obre.
Amb mirades vestim l’instant
quan el temps és fa nostre.
Voldria mirar-te,
resseguir la fita que ens separa
i desxifra la raó que ens uneix.

Comments

Ens nodrim d’esperança

Ens nodrim d’esperança
i caminem per un pendís punxent.
Però si algun cop veus la mort
d’algun conegut molt proper,
t’adones que només som un feix de carn i ossos
que es malmeten i deixen d’existir,
que aquest algú acabat,
esdevé una silueta i prou.
Tothom es lleva cada dia per seguir la ruta
que el destí revisa constantment
i ens fa esclaus de l’existència.
Però res atura aquest desenllaç
que ens responsabilitza
de la pròpia penombra.

Comments

Podria resseguir l’estona

Podria resseguir l’estona,
imaginar-me l’instant
tal com el vaig viure.
Acluco els ulls i encara
veig aquell immens caliu
d’amistat.
Em venen a la ment
expressions concretes.
Rebobino la pel•lícula
d’aquelles emocions
i, volent recomptar-vos
a tots, no puc fer-ho;
m’és impossible
detenir la sensació de benestar
i, sobretot, el bon gust
de tenir-vos al costat.

EL NOSTRE INSTANT

L’instant va ser intens,
semblava un somni real
i el vivíem com en un conte
fantàstic.
Les fades il•luminaven els mots
amb una vareta màgica
de records enjoiats
i jo abraçava la intensitat
de tot aquell immens
caliu encisador.

L’instant era viu,
reblert de belles sensacions
que m’abastaven
tots els sentiments a la vegada
junt amb les abraçades
embolcallades d’estima.

L’instant SOLS és nostre
per què, plegats,
vàrem enaltir la “REMEMBRANÇA”
dels moments entranyables.

Comments

La poesia és cosa d’esperits ben dotats per l’agudesa, per entendre les analogies entre les coses més distants entre elles mateixes; l’art poètic és fruit d’una fantasia vívida amb la qual els poetes adornen les formes tangibles i és el resultat d’una sensibilitat abundant i fàcilment excitable de manera que l’ànim concebi sentiments d’amor, de tristesa o d’alegria. El text poètic produeix en el lector una delectació, una complaença, un gaudi que són els resultats captats per l’esperit.
Montserrat Germà és una nova promesa, ja que la seva agudesa per veure analogies és ben clara en aquest pom de poemes inicials: són els primers passos, potser mancats de certa maduresa, com els de l’infant que comença a caminar pel món dels somnis i dels -
sentiments, pels camins de les paraules, de la mètrica i de les consonàncies, on sempre és difícil la simetria entre el pensament, l’emoció i el lèxic. Però, algunes odes estan construïdes amb una musicalitat tan natural i tan perfecta, que el lector s’admirarà de la sonoritat i de l’harmonia de la nostra parla.
Caminant pels camins i dreceres entre Bellvís i els Arcs, els lectors gaudiran més plenament de la grandesa de les coses més petites, i, fins i tot, el nostre viure de cada dia quedarà endolcit ara, per una nova contemplació de la boira, dels reguers, de les postes de sol, d’ocells extasiats contemplant i cantant des dels nostres arbres, del vent que gronxa i pentina la nostra plana com la mare gronxa i pentina la criatura a la falda.
La grandesa de les petiteses, la Montserrat Germà la viu també entre els humans: homes i dones que han marcat l’esperit de l’autora i ella ens ofereix aquesta melangia íntima de persones que ens han deixat; de carrers, places, bancs i mobiliari ens els que retornen a la vida: “Camino pel passat i et veig altiu quan amb tes tendres mans m’acaronaves” “Octogenaris sou la llum dels vells sabers” “Ara sols l’ombra desfulla el nu passat” “Encens enyorança al nostre costat”. El mot es torna vehicle d’una actitud espiritual noble i humana.
Hem de donar les gràcies a la Montserrat Germà per la sensibilitat, per la riquesa espiritual, per l’amor als mots que la conversa quotidiana ha soterrat i l’autora els hi torna a donar vida. Necessitem artistes com ella que donin a la nostra parla la musicalitat pròpia de la nostra llengua i vivifiquin paraules que moririen per falta d’ús.
Montserrat Germà és una nova promesa. Nous fruits, ja més madurs i sabors més profunds i de digestió més lenta, més íntima i molt més pausada i saborosa, estan esperant poder sortir a la llum.

Mossèn Joan Marquilles.

Aquestes poesies omplen les pàgines del meu primer llibre i mostren algunes vivències exterioritzades que sempre he dut al cor i segueixen fidels a la meva vida, juntament amb l’evolució de la maduresa natural i dels canvis poètics experimentats.
Si us he de ser franca, no és precisament el recull més volgut, car alguns dels versos us semblaran, potser, massa senzills. Deixeu-me dir-vos que els trec a la llum per una necessitat de remembrar aquells instants més entranyables compartits amb la majoria de vosaltres i que per a mi tenen un afecte molt profund i especial.
Per aquest motiu he recollit els poemes d’aquells fets emblemàtics, amb l’orgull d’haver-los plasmat en els meus versos:
una raó prou sòlida per dedicar-vos els sentiments més significatius.

SEGUIRÉ LA RUTA...
Encara que el passat retingui paraules
i els llibres ignorin mos versos,
seguiré la ruta que em mena el cor.
I si de cop la poesia s’assequés
dins les neurones, estic segura
que en algun lloc hi restarà l’espai
per a aquells mots que m’esperen;
per als vells poemes que m’acompanyen...

A tots aquells que tinguin a les mans aquest poemari, els hi desitjo una molt bona lectura.

Comments

2 tankas

Brises

Despertaria
les brises del capvespre
entre silencis
difosos amb els somnis
de tot el que m’envolta.

---------------------------

Veig poesia
i respiraré versos
que ressegueixin
el camí de la vida
amb fressa de paraules.

Comments

Si sabessis el feliç que m’he sentit.

Si sabessis el feliç que m’he sentit
llegint en silenci la teva vida jovenívola
un xic desorientada pels entrebancs
que trepitja cada dia.
M’agrada’t tant aconsellar
aquesta sensata sensibilitat.
en la quietud del “messenger”
M’enalteix que em demanis
consells poètics –com aquell
que sóc un pou de saviesa-
i que els apliquis amb el convenciment
d’haver-los preguntat a la persona idònia.
Tu si que ets un munt de ciència
inexplorada!
Lluita pels ideals amb el convenciment
de què la vida et donarà el fruit
d’aquell arbre que has plantat, adobat i regat
amb l’amor i l’esforç de tot el que estimes.
Gràcies per la gosadia
que m’has dedicat. No sabia
que em consideraves una amiga.
Però el més meravellós de tot
ha estat descobrir que m’estimaves.

Comments

VIDA SENSE RES

Si tot fingís mirar-nos
com aquell que la vida
no ha existit mai
i, l’escorça de l’existència
acaparés instants invisibles.
Només seríem ulls sense llum,
vida sense res.